Fa un any que vam començar la nostra particular aventura hortolana. Fa un any que gairebè no sabiem quan venien les mongetes o els pebrots, com es collien les bledes (jo en vaig tallar una mata, sense saber que nomès calia tallar fulles, ja ja ja), o quin aspecte té la flor del cogombre, per dir alguna cosa.
Avui no som experts, però tenim molts més coneixements, tant d'horticultura, com d'alimentació.
Arriba un dia en què sembres una llavor. Arriba un dia en què aquest acte té, a mes, una intencio intrínsica, un desig que prosperi. Aquest moment ens va arribar ara fa un any.
De llavors jo, personalment n'havia sembrat unes quantes; des de l'experiment de la infantesa de fer germinar la mongeta amb el coto fluix humit a l'intent frustrat de tenir el balcó més florit del barri.
Amb l'experiència me n'adono que em mancava això que no és visible perquè tot tirés endavant.
Tenir un hort no havia estat un desig manifest per mi, pero les experiencies quotidianes em van anar duent al convenciment que tenir un hort havia de formar part de la meva vida i de la de la familia. Per primera vegada ho vaig desitjar i l'Univers o qui vulgueu creure que mou el món, es van posar en marxa perquè ho aconseguís. I va ser bastant ràpid, per cert.
Ara tenim un dels horts més bonics gràcies a la dedicació del Jaume, que fa mans i mànigues per tenir-lo endreçat, polit i, fins i tot, ben moblat.
Per molts anys!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada