Llevarse quan el cos t'ho demana, anar a l'hort... Pot semblar un bon pla... O no. Potser només la primera part, per alguns...
Ahir vaig tenir la sort de poder-ho fer al complert. Em vaig endinsar en la terra toba entre les canyes que les suporten i les fan elevar fins al seu infinit. Aquesta imatge sempre em fa pensar en aquell conte de quan érem petits. Potser si em fos possible treparia mata amunt per trobar aquella casa o, si més no, una aventura.
Tornant a la realitat, ja és prou aventura trobar mongetes a les enfiladisses mongeteres. S'amaguen entre el fullam. En veus una i quan la vas a agafar i, inevitablement mous fulles, ja no la trobes.
Ha començat el joc!
Les mongetes d'enguany són d'aquelles vermelloses, així que tinc cert avantatge, ho he de reconèixer. Tot i així, la juguesca és entretinguda i sempre en queden algunes penjades de les mates a l'acabar i mai sé si han guanyat elles o jo.
Avui, però, a més de tot aquest entreteniment que, mentre durava, em feia pensar que era una mena de meditació i ja anava rumiant quin nom li posaria i quin nínxol es mereixeria en l'oferta mindfulness del mercat, he descobert que per trobar-les, per enxampar-les, havia de canviar el punt de mira, que mirant des d'una altra banda, sense remenar les fulles, inclús, les veia, les trobava!
L'hort, a més de verdures i hortalisses, sempre em dona aprenentatges de vida.
I ara què, és o no és un bon pla?
